A l'última classe de Comunicació oral, escrita i digital vam haver de recitar una poesia en veu alta. Jo vaig escollir una de Josep Carner "El porc" ja que me l'ha sabia amb anterioritat i m'agrada perquè em recorda els temps de l'institut.
Abans de la recitació em va passar una cosa que no m'havia passat mai, em vaig començar a posar molt molt nerviosa i quan em va tocar sortir no vaig poder, ho veia superior a les meves forces; per això vaig demanar a la Rosa que sortís una altre. Al cap d'una estona i graciés a l'ànim que em van donar les meves companyes vaig sortir. No el vaig recitar tot lo bé que havia assajat ja que em tremolava tot, però finalment ho vaig poder fer. Això si agraïr als companys l'empatia que van tenir amb mi i la seva manera de donar-me ànims per a finalment poder sortir.
A continuació adjunto el poema:
EL PORC .-
— Dos subjectes molt tronats
que badallaven de gana
em trobaren ple d’ufana
i se’m van quedar parats.
Deia l’un: — Quin fàstic, bah!
L’altre feia, amb veu neulida:
— Quina vida, quina vida!
Només que menjar i roncar!
I ja el primer va tornar-hi:
— Jo he vist aquest tarannà...
Guaita! la cara que fa
és de multimilionari —.
I vaig respondre al moment:
— Calleu, parella insolvent:
que aneu d’espardenya i brusa!
Ésser jo porc, no és excusa
per tractar-me porcament.
(Josep Carner)
